Resum de la xerrada “Un any de lluita contra la reforma laboral”
Divendres 30 de setembre va tindre lloc una xerrada organitzada per la CTRT dins de les I Jornades Anticapitalistes. Aquest és un resum del seu contingut.
A la portada de la publicació Ordine Nuovo, dirigida per A. Gramsci, deia: La veritat és revolucionària. Cal conèixer la veritat encara que siga dolorosa.
Des dels anys 60 hi ha un patró de creixement que evoluciona fins avui, que pivota sobre la construcció, en menor grau sobre el turisme y menor encara sobre l'automòbil. El capital financer impulsa el model, el govern el recolza y la corrupció actua com a lubricant. La corrupció gaudeix de legitimitat social en aquest model laboral i social, que té quatre característiques:
- Desigualtat. De l'excedent s'apropia l'oligarquia immobiliaria i financera que crea el procés; hi ha una concentració de la riquesa. Del 92 al 2005 els salaris perden 11% del PIB, mentre els beneficis empresarials crèixen un 72% (el doble que a la UE).
- Economia submergida. Va crèixer en moments d'expansió, contra la lògica econòmica. El model es basa en el treball negre, en molts casos d'immigrants.
- Precarietat i atur. L'atur no baixa del 10% ni en els moments de més expansió, la temporalitat està sempre al voltant del 32%.
- Pobresa. Mai baixa del 20%. La major part dels treballadors estan al marge de l'Estatut dels Treballadors (ET). Es fa la comparança de l'ET amb un castell feudal: els que són dins són servs, però estan protegits; els de fora no tenen cap dret ni protecció.
Com ha pogut durar tant de temps un model així? El capital té una contradicció insuperable: la força de treball és alhora un cost i una renda. A cada patró li interessa un salari baix, que el treballador siga com una màquina, una mercederia qualsevol. Però el treballador és una mercaderia específica: parla, pensa, s'organitza, consumeix: força de treball com a renda.
Si els treballadors cobren poc els empresaris no poden realitzar la plusvàlua. A l'economia hi ha tres elements: beneficis empresarials, salaris i ingressos de l'estat. Els beneficis empresarials i els salaris són valors oposats, un pot crèixer si l'altre disminueix. La contradicció és que uns salaris baixos impedeixen la realització de la plusvàlua i es produeix la cisi.
Per evitar la crisi, el capital inventa coses noves: l'endeutament, de forma que el treballador té més capacitat de despesa, de forma que creix el consum, sobre tot la compra de cases. La capacitat d'endeutament canvia la mentalitat: es comença a pensar com a “propietaris”.
És un canvi total de mentalitat, un canvi “antropológic”: per a què l'esquerra i els sindicats si som rics? No se'n adonaven que amb l'endeutament es creava una eina de disciplina social: avui la gent té por (si perd el treball perde la hipoteca). El poble està atemorit i sense capacitat de resposta.
El model col·lapsa quan per la crisi financera es tanca l'aixeta del crèdit i desapareix la capacitat consum, la qual cosa condueix a la crisi i a l'atur.
Un milió i mig de treballadors passen a l'economia submergida. A Castelló es troben 71 pakistanesos que treballen per menjar. Al camp es paguen salaris de 2€/hora. Es crea una jurisdicció de no persones, hi ha cues als contenidors.
El banca espanyola està en situació de fallida, no és un problema de liquidesa. Els constructors deuen 500.000 milions d'€ als bancs, que els deuen a la banca internacional. Augmenta també la morositat.
La crisi financera es transforma en crisi econòmica. Els governs s'endeuten (plans E, ajudes a l'automòbil, 420€, els rescats que calga a la banca).
L'objectiu és evitar la foto de la protesta davant els bancs. Es posen diners i s'esfumen (CAM). Els estats s'endeuten, ja no és possible més deute perquè els compradors de deute desconfien i es produeix la crisi fiscal.
Crisi financera ---> Crisi econòmica ---> Crisi fiscal ---> Crisi política
El marge d'actuació de l'estat, la seua autonomia, desapareix. Les classes dominants necessiten de l'estat per a l'ajust salarial brutal. Es produeix la reforma laboral; la de la negociació col·lectiva, que serà individual; anem a un salari mínim. S'afecta al salari directe, a l'indirecte (retallades de serveis públics i socials, copagament) i al diferit (pensions).
Per a la rebaixa de pensions i augment de l'edat de jubilació als 67 anys s'argumenta l'augment de l'esperança de vida, que realitat ha augmentat sobre tot per la disminució de la mortalitat infantil. És vergonyós eixe argument i no el concepte de longevitat: entre les persones d'ingressos baixos i alts hi ha una diferència de 10 anys; la treballadora de la neteja treballa dos anys més per pagar-li la pensió als rics.
Com aconsegueixen mantindre un sistema així? Amb una propaganda calculada. Usen el “divideix i venceràs”: funcionaris contra treballadors del sector privat; fixes contra temporals (ara es parla molt del contracte únic: tots precaris); espanyols contra immigrants.
Un editorial de Expansión deia: els mercats volen sang. Però, qui són els mercats? Els fons d'inversió, la banca, el gran capital. Quina sang volen? La dels obrers.
Hi ha alternatives viables però no tenim força per imposar-les.
Hem de partir d'unes premises:
-Això és una guerra: o ells o nosaltres. Warren Buffet diu que hi ha lluita de classes, però la guanyen ells; lluita de classes dirigida per l'oligarquia amb ajuda política.
-Si és una guerra cal organització i disciplina. El moviment ha de fer mal; o ho fem o ens aniquilaran. Las assemblees estan molt bé, però no és prou, cal disciplina, dirigència i estratègia.
Cal recuperar la dignitat, invertir la “mentalitat del propietari”, augmentar l'autoestima dels treballadors, l'orgull de ser el que som.
Respecte de la reforma constitucional el problema no és sols el dèficit. El nou article 135.3 diu que la devolució dels crèdits per l'estat té prioritat absoluta (passa per davant de la sanitat, les pensions, etc).
Una nova fase desconeguda està a mesos o setmanes vista. Una fase caracteritzada per l'acumulació per despossessió, com l'acumulació originària per terror i rapinya de la que parlava Marx.
Fins ací la intervenció.
A continuació va haver un llarg debat (va acabar passades les 10 de la nit) amb nombroses intervencions, on van aparèixer molts temes, com ara els límits ecològics del planeta, la descentralització productiva, el paper del patriarcat i com afecta tot això de forma diferent a homes i dones, la financiarització de l'economia, possibles eixides bèliques a la crisi, el paper de les cooperatives, si és o no possible la lluita ideològica, ...
Algunes idees expressades pel ponent en el debat, entre altres:
-El capitalisme porta a un abisme sense fons i una crisi sense fi. No hi ha eixida; no hem de sortir de la crisi, sinó del capitalisme en crisi
-Quan cau la URSS l'esquerra s'agenolla, però ara la història li dóna la raó respecte a les crisis del capitalisme.
-Amèrica Llatina és avui una referància de processos victoriosos que avancen pacíficament.
-La lluita suposarà repressió i a Espanya més, perquè perduren les estructures de la dictadura.
-Hi haurà resposta social, però no perquè la gent canvie racionalment, sicó per pura i dura supervivència: el capitalisme no va a garantir un status de ciutadania bàsic.
-El 15-M eradica temporalment el populisme de dretes.
-El que tenim no és una democràcia. L'esquerra s'ha enganyat pensant què si que ho és.
Tot això no és més un resum esquemàtic d'una intervenció i un debat molt interessant, sense més pretensió de que les idees aprofiten per al debat de l'esquerra. Qualsevol persona assistent a la xerrada por ampliar-ho i/o modificar-ho.
